Retals i anècdotes

L'esplanada a Alacant/Alacant

Dimecres 8 ago. He tingut una trobada amb el meu bon amic Robert Barber per parlar-almenys per la meua part, i amb aquesta intenció he anat-, de planificació laboral ja que es dedica a multitud de tasques, entre les que estic jo i de la que desitje alleugerar-li amb la finalitat que se centre en les seues, perquè és tot cor i li costa moltíssim donar un no com a resposta. Volia facilitar-li el camí.

Almagro Rico Tesa, 10 agost 2012

Sí, clar que hem arribat a un acord, perquè quan es parla sense embuts havent respecte i afecte per mitjà és summament fàcil. Però el molt pillastre em reservava una sorpresa:

-El divendres dia 10, és a dir demà passat, vam celebrar la Fira Digital Cultural del País Valencià i m'agradaria publicar unes línies escrites per tu.

-Glup ... Serà un honor-fins ací he estat sincera, perquè el que no li he dit és que estic tan submergida en l'actual relat que tinc a mig escriure i del qual no sé com eixir-me, que el meu cap està absort amb el tema , però és el meu amic i vull agrair l'atenció de comptar amb mi, així que menys contes, caputxeta, em dic a mi mateixa-.

-De sobte l'únic que se m'ocurreix és escriure sobre algun record ... saps que a mi em van portar a Barcelona als vuit anys.

-Perfecte-és terrible, si li coneguessin ...-M'ho donaràs demà dijous i eixirà publicat el divendres, d'acord?

-Hmmm ... D'acord.

 

Sóc conscient que tinc poc de temps. Em ve de gust molt i no vull ni puc defraudar-vos. Així que arribe a casa, menje lo justet i em pose a recordar prenent apunts, perquè a aquestes hores de la meua vida, compreneu-me, necessite temps per escalfar les dues neurones que em queden ja les que tan agraïda estic. Les done brillantor i esplendor amb molt afecte i allà vaig.

 

Records de la meua infantessa:

 

Encara que vaig nàixer a Alacant/Alacant no vaig a caure en allò de que és la "Millor terra del mon". Quan llegeixc que el govern "fa el que ha de fer" pense que així ens van les coses i imagino a Guzmán el Bueno quan es va mostrar disposat a sacrificar el seu fill -no a si mateix-, ganivet a la mà per tal de defensar a la brava, el que pensava que era just per a ell, clar. Però com no estic escrivint ara per ficar-me en honduras d'un altre calibre torno a la meva terra de naixement que, amb molta diferència, m'abelleix més.

Allà van quedar aquestes primeres arrels d'innocent adolescència on gairebé tota la colla ens enfilàvem, com si fóssem joves macacos, als alts i longeus arbres del bonic jardí de Quijano que teníem davant de les nostres cases, i una ho feia amb el mateix entusiasme amb què després corria sobre un primitiu patinet per l'extensa esplanada, un llarg passeig de diverses files de palmeres que s'uneixen amb el mar Mediterrani. Doncs moltiiiiissim abans que la pavimentaran amb mosaics de marbre de tres colors, la seua terra era de grava i pedres contra les que ensopegava i queia deixant els meus genolls ensangonades i marcades durant molt de temps.

M'alçava impertèrrita, amb el cap alt disposada a assumir les conseqüències per a desesperació de la meua mare. Ella en lloc de renyir-me, em portava davant de l'únic fotògraf que estava per allà ,deixant plasmada la nostra imatge d'una recolzada sobre l'altra, i amb un flash que em deixava cegata. El resultat era un color sèpia que el pas del temps anava difuminant.

I en aquella bella i llavors primitiva esplanada vaig viure, amb el cor bategant ple de goig, les victòries del meu pare en les carreres ciclistes guanyant precioses copes, acompanyades de torró i titot per Nadal.

A més de jove i guapo, com la meua mare, era bona persona i solia entrenar amb els seus companys només dissabtes i diumenges perquè durant la setmana treballaven, i no tenien patrocinadors (ara sponsors). Les bicicletes pesaven un futimé i el tub dels quadres, la carcassa, es fonia amb un bufador en el taller que, per compartir amb els amics, tenia muntat el meu pare a casa.

Jo vaig ser testimoni de tot això i molt més que no explicaré aquí perquè avui toca centrar l'atenció en altres detalls de la meua estimada Lucentum, Lucentia, Acralenca i altres diverses veus derivades del llatí o el grec. Així ha estat cridada a través del temps la ciutat d'Alacant, aquesta perla del Mediterrani on, sobretot en els temps actuals, es fa més vigent el lema de seguir sempre endavant.

Un altre record se me'n va a la muntanya que culmina al castell de Santa Bàrbara on una va jugar a fet i amagar amb els seus amiguets, mentre els pares preparaven les tovalles sobre verges espais envoltats d'aromàtics olors de romaní i farigola entre els quals, assaboríem la suculenta mona de pasqua feta amb moltíssim afecte per les nostres mares mentre reservàvem l'ou dur per estampar al front del més distret.

Després, havent passat el dia d'una forma absolutament plaent per a tots, tornava a casa asseguda al seient afegit a un tàndem pedalat compassadament pels meus progenitors que s'entestaven després en adormir plàcidament mentre jo em negava a tancar els ulls perquè no desaparegués aquesta bella jornada.

En aquells dies i durant molts anys més, a Espanya es parlava espanyol, sí, espanyol, deixant en l'ostracisme les nostres riques llengües, idiomes i accents, o sigui que per imperatiu havia castellà per a tots encara que la família de la meva mare, suposo que com tantes altres, s'esplaiés a casa amb un fluid i ric valencià del qual recordo la seua musicalitat.

M'agradava escoltar, però quan es dirigien a mi ho feien sempre en castellà, com el més natural del món, i potser per això o jo no sé per què quan estic fora dels meus dos estimada terres-la d'origen (Alacant) i la d'adopció (Barcelona) - els tacos em brollen en la seua llengua tot i que els meus estudis van ser en castellà.

Em van descobrir el valor del territori valencià, des de la influència de la colonització romana tan decisiva en la seva formació fins l'aportació dels àrabs que la van enriquir introduint nous cultius. Després va venir Jaume I el conqueridor i el panorama va començar a canviar. La veritat és que és una terra rica en tots sentits, començant per la seva gent treballadora, incansable i amb un ràpid que em recorda la mascletà que tant m'admira i de la qual no sóc capaç perquè em reté la sang murciana que porto per part de pare.

La resta forma part de l'origen de la seua expansió recordant, com a anècdota, la inauguració de la línia ferroviària Madrid-Alacant quatre anys abans de la visita de Hans Chistian Andersen el 1863 que va transitar pel carrer Major, la primera que es va tancar al trànsit en Espanya per a ús exclusiu dels vianants.

I mentre escric aquestes línies ve a la memòria l'olor de pólvora de la traca, d'aquells focs artificials que em enlluernaven i que vaig poder reviure quan, anys més tard, em trobava per raons de treball allà, a Alacant la revetlla de Sant Joan. Vaig tornar a recórrer el seu esplanada, a olorar l'escuma amb què em saludaven les onades del meu mar, únic, incomparable, ja remullar els peus a les aigües d'aquella platja on, fins als vuit anys, em vaig banyar i vaig construir bells castells amb la seva daurada sorra amagant en ells somnis que ja he triat oblidar.

 

Dijous nou. Missió complerta, amb molt de gust.

Tesa.

 

(Alacant, Espanya, octubre de 1939) Vocacional escriptora i apassionada pintora. Autora de múltiples històries i de "Relats al voltant del Sol".

Durant els inicis de la seua carrera artística va ser cantant del duo Tina i Tesa durant els anys 60, locutora de ràdio a Ràdio Espanya Barcelona als anys 70, i des de llavors és una molt activa escriptora i pintora.

Podeu llegir els relats de Tesa a la seua Web