Res de nou. Tot igual

Debat Rajoy-Rubalcaba

Lampedusa, al Gatopardo, deia alguna cosa semblant a que tot ha de canviar per tal que tot continuï igual. No sembla el cas dels dos principals partits, dels dos presidenciables reals, de les dues persones que, en els propers 4 anys, tenen tots els números per dirigir el proper govern d’Espanya.

Neus Vidal, 08 novembre 2011

Vaig veure el debat. Amb una certa “gana” política, com la que tenim les persones que encara continuem pensant que es pot decidir, que la política està i ha d’estar al servei dels ciutadans i que en qui pensen els governants és en el que més convé al seu país, i no als mercats, als seus partits o als grups de pressió, nacionals i internacionals que realment governen el mon.

Aquesta il·lusió va ser breu. Ràpidament, el desencant (d’altra banda totalment esperat) va arribar. Rubalcaba, amb unes enquestes totalment contràries, mirava d’atacar Rajoy fent-li preguntes concretes que Rajoy, còmodament posicionat en el seu lloc de “ho tinc tot de cara i no he d’arriscar res”, fugia de contestar per repetir, una vegada rere l’altra, que la situació de crisi actual és culpa del govern del qual Rubalcaba ha format part.

Rubalcaba explicava unes mesures que, fins ara, el govern del seu partit, no ha dut a terme. Rajoy, culpava i culpava sense explicar gairebé res de les mesures que pretén adoptar.

Esperàvem alguna cosa diferent? Crec, honestament, que no. Al marge del que jo pugui pensar, els principals diaris diuen que Rajoy va sortir guanyador perquè es va defensar bé dels atacs de Rubalcaba. Algunes enquestes, com la de la Sexta, deien que Rajoy havia guanyat el debat amb el 48,6%, Rubalcaba amb un 39,9% i 11,5% un empat.

El nou president del govern serà, segons les enquestes, Rajoy. Però al debat no es van tractar punts que a la gent també ens preocupen. És clar que es va parlar d’atur i de la situació econòmica. Però no es va parlar de cap de les propostes del moviment 15-M, de la revisió d’una democràcia que cada cop sembla més allunyada, menys representativa de la societat real. No es va parlar d’ecologisme, d’honestedat, de canvis en el sistema que tornin a la societat i no als diners, el seu protagonisme.

Enfront els qui defensen el vot útil, els que fan que la gent acabi votant més “en contra de” o “per tal que no guanyi tal” (i ja és ben trist que el vot no sigui una aposta alegre per algun partit o candidat) que pel que realment voldrien votar, hi ha d’altres opcions. No moltes, és cert...

La resta de partits que no tenen opció a governar es lamenten del bipartidisme que és evident en la llei electoral, en els mitjans de comunicació, etc. Els partits “minoritaris” tenen dificultats per fer arribar les seues propostes a la gent. I les xarxes socials s’estan convertint en la manera més “democràtica” d’arribar a tota la gent.

Un dels dos presidenciables que veguerem ahir guanyarà les eleccions. Un dels dos serà el proper president del govern per 4 anys, 4 anys de crisi provocada pel capital i que paguem entre tots.

I un cop més, els vots dels partits “minoritaris” es convertiran en uns pocs escons que, si algun dels dos partits aconsegueix majoria absoluta, seran, gairebé anecdòtics.

I un cop més, cap dels partits majoritaris es plantejarà que l’abstenció, el vot en blanc, el desencant seran els veritables guanyadors de les eleccions. I que no es pot representar un poble que no es veu representat en els seus polítics.

Tot és política. També el 15-M ho és. Perquè política és tot el que fa referència al govern, però a també a les activitats públiques que pugui dur a terme un ciutadà donant el seu vot o la seua opinió.

Hi ha moltes més maneres de dir el que volem. Votar a un dels dos grans partits és, evidentment, una d’elles. I respectable si la gent ho fa en ple coneixement i en plena voluntat. També ho és votar a un partit que no arribi a governar. També ho és votar en blanc, demostrar el desacord no votant. I també ho és dient al carrer el que es demana, el que vol que es canviï.

D’alguna manera, però, i sense trigar massa temps, els polítics haurien d’escoltar les veus, la resta de veus que no els voten. Això sí seria democràcia.